Deixarás que siga un somni?

Es moment de desviar la nostra atenció a la majestuosa serra d’Aitana situada a la comarca de la marina baixa. Tot i que es bastant coneguda, són molts el elements que la componen i que fan que cada excursió siga diferents. El punt més alt de la Serra d’Aitana es localitza al voltant dels 1.500 m d’altitud, aquesta característica determina no sols la climatologia sinó la vegetació i la fauna. Ens dirigim a un punt representatiu dels medis de muntanya mediterrània, on de segur ens sorprendrem.

Aitana ha representat un important paper com a refugi d'espècies que s'han enrarit extremadament o que han desaparegut en altres serres pròximes. Com per exemple, L’àguila daurada, l’àguila de panxa blanca i el falco reial. Per altra banda la vegetació es vertaderament peculiar, malgrat l'efecte destructiu i reiterat dels incendis, la serra conserva encara alguns enclavaments forestals destacables, representats per bosquets més o menys extensos de carrasca, freixe de flor, l'auró, la moixera i sobre tot els pins, afavorit per les repoblacions efectuades.

És una serra amb una relleu especialment escarpats i coronades per parets rocoses. És característic com a mesura que ascendim notem com la humitat i el fred ens sonrogen les galtes. Una volta dalt ens adonem de que un helicòpter no té res a envejar les vistes que la  impressionant serra d’Aitana ens dona el privilegi d’observar. S’observen serres com Serrella, el Motgó, Bèrnia...

Es curiós com per el camí existeixen altres camins que porten a diferents angles de la Serra d’Aitana, que de segur tots mereixen el seu reconeixement no sols per el que s’observa sinó que Aitana ha sigut durant segles testig d’incendis, el progrés, la extinció de especies... però miraclosament a sobreviscut i a mantingut la seua essència pura i natural que cada vegada més, es visitada per curiosos de tots els llocs.

Sols falta abrigar-nos bé i preparar-nos per anar al segon sostre de la comunitat , que sense dubte serà una ruta diferent a totes les demés.

No deixes de caminar...

El temps passa i hi ha llocs que cobren vida i altres que desapareixen, per aquesta raó és necessari  gaudir d’esperit aventurer i endinsar-se en rutes i senders que a primera vista no hi tenen cap peculiaritat. Perquè allò que visquem en aquella travessia: rialles, sustos, esforços, pors…  Ho recordarem com un de les millors experiències, per que hem aconseguit personalitzar, el que era impersonal, li hem atorgat vida i sentit a llocs que abans per a nosaltres no en tenien.

El senderisme ens dona l’oportunitat d’aprendre  de tot tipus de vivències. Moments de molt d’esforç, fred, calor, pluja, lesions, discussions, desorientacions… però el més important és no perdre el sentiment de superació i de motivació, d’aquesta forma sempre aplegarem al fi de forma victoriosa.

En el senderisme posem en pràctica valors essencials en vida mateixa, com el companyerisme, no tirar la tovalla, la curiositat i un llarg etcètera, que de manera simultània rebem  una gran i insuperable recompensa, no mai imaginada. No deguem centrar-nos en les aparences sinó motivar-nos per a gaudir i superar qualsevol obstacle.

Podem repetir cada setmana la mateixa senda però mai es suficient, perquè cada Vega presencies un paisatge diferent, no sols per la quantitat d’arbres o la vista que observes, sinó per la posició del sol, per el color del arbres de fulla caduca, per la àguila que observem en un dia qualsevol, per l’aigua que corre per els barrancs, infinitat de circumstancies variables que faran que cada vegada que aplegues al cim siga un moment únic i irrepetible que sol “tu” has presenciat.

El senderisme aporta moments impactants i feliços amb família i amics, que ni els diners, ni el treball, ni qualsevol altra cosa podran aconseguir. Quan caminem experimentem tot tipus de sentiments, aventures, emocions que perduren en el temps. 

A que esperem, posant-nos les botes i l’aigua i comencem a caminar fins on ens porte el camí...Ens vegem.

Viatge a un passat deconegut

Es l’hora de caminar cap a un lloc singular, diferent i en un gran reconeixement cultural, estem parlant de les Pintures rupestres del  “Pla de petracos” . Aquest santuari  perteneixent a la población de Castell de Castells, es considerat per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. Es un punt dencontre per a ciutadasn i turistes que amb l’afand de investigadors i historiadors descobreixen formes d’expressió prehistoriques i desconegudes fins ara.

Tot i que es pot accedir amb cotxe es aconsejable eixir de la partda de Petracos, situada a cins Kilometres de Castells de Castells, per que en aquesta ruta s’observa quin simbolisme tenen aquestes terres des de la mes llunya historia fins a la mes recent actualitat. Habans del descobriment de les sorprendents pintures rupestres, els ciutadans de Castells vivien principalment de l cultiu de les seves terres principalment d’oliveres i  atmetlers que cuidaven en els diferents partides del poble com, Aialt, Santamaira, Bitla...

Totes elles amb peculiars paisatges i enverdits paisatges, tot i que formen part d’un mateix municipi. Pero es cert que el Pla de petracos té un carisma especial,  per què quan sols es pdoia recurrir al transport de burro o el matxo, el terrateniets s’ha allojaven en xicotetes cases, que quasi  tot individu poseía, durant setmanes fins acabar la collita.

De forma inconsient petrocos era un punt d’encotre un segon punt de convivencia, que les noves tecnologies i l’augment del nivel de vida a provocat que es queden en l’oblid. A mesura que caminem per eixes terres tenim la necesitat imparable, de teletransportarmos a eixes epoques on el pa en oli sal i raïm baix el sol de l’olivera, proporcionama ujn ambien positivista o obtimista en una vida plena de limitacions, pobresa i falta de recursos. Be, caminant caminat, ens adonem que ja estem baix de la montanya que perseguiem.

Aquesta senda es curta i estreta però està molt ben abilitada per a tot tipus de visitants. Començem a putjar i ens sorpren la jerarquitzacio de cada cova, sembla que no existix millor lloc  per a la vida dels nostres antics antepassats. Una volta dalt, vegem unes grans sombres que criden la atenciò en la muntanya, a priemra vista no li trobem sentit però a mesura que ens alliberem de tots els nostres prejudicis, descubrim, mans senyalant al infinits, animals, cares…

Ara es hora de "esquadrinyar" i buscar totes les pintures que estan impreses en la muntanya i entrar en la inmensa cova on el fred i la humitat ens donen la benvinguda. El senderisme ens porta a llocs misteriosos que apasionen i motiven la nostra curiositat.

Busca la teua recompensa

Tots em sentit que alguna vegada davant duna muntanya magestuosa o davant l'impacte duna paisatge maravellos i verge la sensació de inaxesibiltat o de impotencia per pensar que mai podrem aplegar. Enfront a esta situacio es aconsejable no deixar-se vencer, per que la major recompensa del esser humà es saber que no existeixen diners ni persones que proporsionen tante gratificació i llibertat com escalar o camianr per un cender on el sim, es la recompensa de tot esforç.

                           

La penya del Castellet simbolisa i representa l'historia de Castell de Castells, no es més que un gran mirador utilitzat per els moriscos durant segles i que en l'actualitat tenim l'opotunitat de asombrarno d'un recorregut que anterioment els ciutadans feen diariament.

Pe accesir al cim existeixen dues travesies una més ampla i accesible per als cotxes; altra mes estreta, ràpida i dificultosa on es recrea un trajecte històric. Començen l'aventura desde el camping "El Castellet" on un camí pedregos i esvarallos, ens convida a una excursió de lo més completa i farcida de contrastos i sorpresses. Al principi ens sorpren un paisatge ple de cultius de secà com les oliveres i els atmetlers. Després emprenem un trajecte molt costerut i acompanyat per numerossos pins, que conformen una vista plena i piraneica.

A mesura que assendim, vegem com la penya de castellet adquereix a altra prespectiva que no aviem vist abans. Ara sembla molt més impactant. La ultima putjada es la que requereix més esforç, pero per altra part ens asegura que la vista de la cima ens diu que la altitud de esta penya ens oferirà una vista privilegiada.

Al aplegar baix la penya ens espera uns pmetres descalda, rodejats de les restes del castell on encara es recoeix on estaven el canyons i numeroses parets que envoltaven la fortaletza. Per la part frontal de la penya, vegem el Castell de Castells envoltat de grans muntanyes i mirant al infinit vegem la mar, farcida de nubols que anticipen un clima més fred.

Una volta dalt tanquem el ulls per notar l'aire i fred que ens envolta, però la impacencia ens obliga a obrir el ulls i a descobrir quina es la nostra recompensa. En eixe mometn nesessitem moure el cap repetides voltes, fins asimilar el que som capaços de veure. Descobrim un mon ple de contrastos, per una part xicotets pobles i per altra la costa on els alts edificis tenen el major protagonisme.

També estem davent la mirà desafiant de Aitana. Aquesta excusió es una idexió de motivasio per a fer altres rutes on la majoria s'observen d'estes altures. La gespa del punt més alt de la muntanya i el calid sol ens convençs per a quedar-nos a berenar i contemplar el vesprejar, desde cim, on el sol es filtra per els pins i els ultimps raigs de sol enlluernen els pics de les muntanyes del voltant, on ecarà més si cap la vista hi és més bonica i espectacular.

Hi ha certs sentiments tan personals que no es poden descriure en paraules ni en imatges ni qualsevol tipus d'audiovisual, ¿Quina pot ser la solució?. Descubrix-ho per tu mateixa!